ESTIC ORGULLOSA DE SER QUI SÓC
Però no sóc rara, ets tu qui em veus així
Detesto quan una persona diu:
«Estic orgullosa de ser diferent, rara!»
I el que tinc al davant és algú aparentment excèntric, amb totes les cartes sobre la taula de voler cridar l’atenció “subtilment”.
Bé… què vols que et digui.
Ho torno a dir: ho detesto. És una de les poques coses que encara avui em poden —alguna intolerància havia de tenir!
Jo, que em considero una persona molt natural, he patit rebuig i marginació per part de la societat per ser considerada “rara”. I mai he anat pregonant-ho ni cridant-ho als quatre vents —almenys que jo recordi!
De fet, sempre m’he preguntat per què la gent em veia així, quan jo em considerava absolutament normal.
I és que en els moments més profunds de baixa autoestima, vaig arribar a reafirmar la desgràcia de ser com sóc. De ser rara. Em sentia víctima de mi mateixa, com si no ho pogués evitar.
M’havia cregut la història que els altres m’havien explicat sobre mi.
Perquè ser "rara" no és una etiqueta que ens posem nosaltres d’entrada. És una etiqueta que ens imposa la mirada dels altres.
"T’agrada això? Ai… que rarx ets!" —comentat sovint amb un punt de fàstic o burla.
No se’t fa familiar?
Com deia en Ser un mateix, la societat encara està acostumada a veure només un camí vàlid. Qui se’n desvia perquè li neix de dins, sovint és assenyalat com un estrany o una amenaça per l’statu quo.
I crec —amb la mà al cor— i amb tot el respecte (tot i saber que potser algú s’ho prendrà malament): no fem cap favor dient que estem orgulloses de ser ovelles negres.
Gens ni mica.
Per mi, això vol dir que estem acceptant l’insult i la mentida com a veritat. Que donem per bona la idea que mereixem ser tractats de forma diferent. Que interioritzem que valem menys que qui ens jutja.
I al final, recordo que l’únic que em quedava era la meva “raresa” i el personatge que m’havia creat per sobreviure. Pensava que havia de lluitar per defensar-la, per aconseguir algun dia ser acceptada per una societat que, faci el que faci, sempre continuarà assenyalant.
Després de molt de temps, per fi ho puc dir convençuda:
Jo no sóc rara. El que passa és que tu no ets capaç d’obrir la teva ment.
És la teva percepció. I jo no en sóc responsable.
Sóc qui sóc, no qui tu dius que sóc.
Jo sí que em conec. I el teu judici només parla de tu, del que et fa por o et remou quan em veus.
Ho entenc.
Però la teva etiqueta, ja no la compro.
Jo visc tranquil·la. Ets tu qui no pot fer el teu camí sense molestar-me.
O millor dit, sense sentir-te molest pel fet que jo existeixi.
I és per això que detesto la gent que presumeix de ser diferent: perquè, en realitat, som tots tan normals com qualsevol altre.
L’única diferència?
Potser ells no s’amaguen. I la resta, per por, fingeixen una normalitat que mai ha existit.
Perquè al final, sorpesa! 😍
Tots som únics.
Una abraçada,
A cau d’ànima ✨